«El TOC em va prendre l'experiència més bonica de la vida»
L'objectiu amb què faig pública i comparteixo una cosa que encara em resulta molt dolorosa rememorar és l'esperança que aquestes línies serveixin per donar veu a una situació que afecta moltes dones que decideixen ser mares, i que enfronten aquest moment amb l'expectativa de viure l'experiència amb pura felicitat, però a qui el TOC els pren el que és, potser, el moment més important de la seva vida.
Tinc trastorn obsessiu compulsiu (TOC) i depressió major. Per als qui desconeixeu en què consisteix el TOC, es caracteritza principalment per la presència de pensaments, idees i sentiments irracionals i indesitjables, així com per temors que esdevenen obsessius, cosa que desencadena comportaments compulsius que solen ser repetitius. En molts casos, això fa que les persones ens comportem de certa manera o seguim una sèrie de rituals o passos que ens ajuden a sentir-nos alleujades, encara que només de manera temporal. Quan aquests rituals o comportaments compulsius no es poden fer, ens solem sentir envaïts per una enorme ansietat i patiment .
Sóc una dona de mitjana edat. Vaig ser diagnosticada de TOC a la meva joventut, però crec que el trastorn m'ha acompanyat durant tota la vida. Vaig ser una nena perfeccionista, hipermoralista, hiperesponsable… Vaig poder portar una vida diguem-ne «normalitzada» (no m'agrada utilitzar la paraula «normal», però crec que entendreu a què em refereixo quan la utilitzo): em vaig diplomar a la universitat, vaig tenir una bona feina, em vaig casar… i vaig ser mare.
El meu nadó: el focus de les meves obsessions
I va ser precisament en aquell moment crucial de la meva vida, que vaig viure amb absoluta il·lusió, quan el TOC es va acarnissar amb allò que més estimava: el meu fill. Tenia diagnosticat el trastorn «formalment» des de feia quinze anys, però un altre tipus d'obsessions havien ocupat la meva ment: contaminació, repetició, verificació, pensament màgic, ordre i simetria… El focus de les obsessions va passar a ser el meu bebè: em consumia el temor de causar-li un dany intencional o que li passés alguna cosa dolenta. Pensaments intrusius, horrorosos i constants turmentaven la meva ment: em repetien que podia ser capaç d'enverinar els seus biberons o de deixar-lo caure dels meus braços. Si emmalaltia (cosa que, ja sabeu, els passa regularment als infants), me n'atribuïa tota la responsabilitat; potser li havia contagiat, per alguna possible negligència, alguna malaltia greu? El patiment i la culpa eren inaguantables: Com podia pensar que era capaç de fer una cosa així? El meu fill era i és el que més estimo en aquesta vida. Feia comprovacions exhaustives de tot el que podia suposar un perill per al meu nadó, em passava el dia donant voltes a si, per alguna distracció meva, o simplement perquè «se me n'anés el cap», li hauria pogut fer mal.
Pensaments intrusius, horrorosos i constants turmentaven la meva ment: em repetien que podia ser capaç d'enverinar els seus biberons o de deixar-lo caure dels meus braços.
Vaig buscar comprensió al meu entorn més proper, la meva família, però no la vaig trobar. Fins i tot un dels meus familiars més directes em repetia constantment que si explicava els meus pensaments als metges em «treurien» el fill. Això em va matar en vida. Imagineu: pensava que era capaç de danyar qui més estimava. Era una assassina? Estava boja? El meu entorn, amb les seves actuacions, reforçava aquesta idea.
Van començar els ingressos a planta psiquiàtrica (que em separaven de compartir moments irrecuperables amb el meu bebè, un aspecte tan important per enfortir el vincle mare-fill) i totes les combinacions possibles de medicació, però res no millorava el meu estat. Vaig estar morta en vida, durant dos anys. Fins i tot vaig tenir intents autolítics. No volia deixar de viure, però pensar que podia causar mal al meu fill era massa patiment. Em repetia incessantment que era un monstre.
La culpa, la vergonya i l'estigma
I va ser durant un d'aquests ingressos, encongida en un racó d'una habitació d'hospital, quan vaig suplicar que m'ajudessin a morir. Vaig verbalitzar que era una assassina i que no mereixia estar en aquest món. Recordo el psiquiatre mirant-me fixament i demanant-me que tornés a repetir el que havia dit, que li expliqués exactament per què pensava així. I entre sanglots, li vaig contestar que jo estimava el meu fill i que no volia fer-li mal, però tampoc volia separar-me d'ell, que me'l traguessin; preferia morir. El metge em va mirar als ulls i em va dir rotundament: «Aquest tipus de pensaments formen part del teu TOC. Es diuen fòbies d'impulsió. No causaràs cap mal al teu fill». Jo no entenia res. Però aquest va ser el punt d'inflexió d'un llarg camí que encara no ha acabat, de lluita, d'interioritzar que «jo no sóc el que penso», i que aquest tipus de pensaments egodistònics no em defineixen com a persona.
Si bé cada dia hi ha més consciència sobre la importància de cuidar la salut mental de les mares durant el postpart i els primers anys de maternitat, encara falta una part essencial: informar les mares, les famílies i els professionals en salut mental sobre els símptomes que es poden presentar, així com els tabús que giren al voltant d'aquests trastorns.
Una mare pot témer que si exposa les pors sigui considerada una malalta o una mala mare que no pot cuidar el seu fill. I davant d'això, prefereix no dir res.
Si ja és difícil acudir a un especialista pels símptomes del TOC, en aquesta etapa encara és més difícil buscar ajuda, a causa de la culpa, la vergonya i el secretisme associats al trastorn, especialment en un moment en què tothom espera que l'arribada al món d'un nou ésser es visqui amb plena felicitat. A més, la mare pot témer que si exposa les pors sigui considerada una malalta o una mala mare que no pot tenir cura del seu fill.
Fent bona pedagogia del que és el TOC, i amb la inestimable ajuda dels professionals en salut mental, es pot evitar tant de patiment. És un treball individual de cadascun de nosaltres donar visibilitat i desestigmatitzar el TOC. Perquè (i ara agafo prestades unes paraules d'Eduardo Galeano) tinc el convenciment que «molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món». Insisteixo, es pot evitar tant de patiment. Amb tan sols una mare que no hagi de passar per tot el que jo i moltes altres dones hem passat, ja haurà valgut la pena.
No voldria tancar aquest testimoni sense donar les gràcies a tots els excel·lents professionals que m'heu acompanyat en el meu camí. Gràcies també als meus amics i amigues per convèncer-me que no estic sola. I especialment al meu fill, que tant m'ensenya des que va arribar a aquest món i que és el motor de la meva vida.
Aquest testimoni ha estat possible gràcies a l'Associació TOC Catalunya
Si tens pensaments suïcides, demana ajut:
També pots comunicar-te amb els serveis d'emergència locals de la teva zona de residència.
-
024
Línia d'atenció a la conducta suïcida -
061
Salut Respon -
900 925 555
Telèfon de prevenció del suïcidi de Barcelona
El trastorn obsessivocompulsiu (TOC) perinatal afecta aproximadament el 2% de les dones durant l'embaràs i el 2,5% en el postpart. En l'embaràs, les obsessions i compulsions solen estar relacionades amb la neteja, mentre que en el postpart sorgeixen ràpidament temors agressius cap al nadó, coneguts com a fòbies d'impulsió, que causen un gran patiment a les mares i impacten de manera molt profunda en les seves vides i en la relació amb els seus fills durant els primers mesos o anys de vida.
El TOC va privar la Mercedes (nom fictici) de gaudir de la maternitat durant els primers anys del seu fill. Els pensaments intrusius turmentaven la seva ment i li feien creure que era capaç de fer mal al nadó. Com podia pensar que podia fer alguna cosa així? La culpa i el patiment no la deixaven viure fins a l'extrem d'intentar suïcidar-se. Llegint el seu testimoni, ens adonem fins a quin punt és important atendre la salut mental de les dones durant el postpart i sensibilitzar sobre trastorns que poden causar tant de patiment com el TOC.
