«La pregunta que més pesa és: Quina influència he tingut jo en la seva decisió?»

«Va ser la mateixa OMS que ens va anomenar així per primera vegada l'any 2000, en el document Com establir un grup de supervivents, per fer referència a les persones que hem passat per una vivència traumàtica i tràgica com és la mort per suïcidi. A partir d'aquí, sorgeix la paraula survivor (supervivent), un mot molt adient per parlar de les persones que hem pogut deixar enrere una experiència per poder continuar vivint. Òbviament, no és un concepte que ens pertanyi només a les persones que hem tingut aquesta experiència, per això nosaltres ens denominem «supervivents a la mort per suïcidi».

«La pèrdua d'un ésser estimat sempre és dolorosa per a qualsevol persona; no hi ha un dolor més gran que un altre. Sí que és cert que en un 65% dels casos de dol per suïcidi hi ha l'impacte traumàtic i tràgic d'haver trobat o haver vist a la persona morta en una situació que mai havies imaginat que podia passar. Això ja ho fa diferent d'una altra mort traumàtica o inesperada, com pot ser un accident de trànsit. La mort per suïcidi comporta un sentiment profund d'abandonament, un trencament del vincle traumàtic i inesperat i una sèrie de preguntes que ja constitueixen l'inici del nostre procés de dol: «Per què has fet això?».  

Els supervivents a la mort per suïcidi necessiten un entorn d'iguals que puguin comprendre el que han viscut i les emocions i pensaments que genera aquesta vivència.

Però crec que la diferència principal està en una pregunta que té un pes terrible en la gestió del nostre dolor, que és «Quina influència he tingut jo en la seva decisió?». I aquesta és la pregunta que, juntament amb d'altres, està en el fons sempre de les nostres emocions, dels nostres pensaments, de com sorgeix la nostra culpa, la nostra vergonya, de com generem estigma i ens produeix estigma la vivència d'una mort per suïcidi. Jo crec que hi ha aspectes diferencials importants amb altres dols. Per això els supervivents a la mort per suïcidi necessiten un entorn d'iguals que puguin comprendre el que han viscut i les emocions i pensaments que pot generar aquesta vivència».  

«Crec que parlar de superació pot tenir un sentit de «quedar-se a zero», com un indicador que «estàs net», i en la mort per suïcidi, o per qualsevol causa traumàtica o tràgica, precisament el fet d'haver de superar-ho exerceix una pressió, com un: «Vinga, has de ser fort i has de tirar endavant». Crec que socialment és el que ens agradaria a tots, que algú, després d'un succés així, pogués estar bé de seguida, però en aquest moment no et sents fort, sinó terriblement vulnerable. Crec que tenir aquesta perspectiva de superació pot generar pressió i més estrès. El més encertat és saber conviure amb el que has viscut. Crec que és una experiència que, malgrat la seva duresa, ens pot aportar eines i habilitats per enfrontar-nos a la vida i per gestionar noves situacions complicades. Això no és superar, sinó que és un aprenentatge amb el qual has de viure».

«El sentiment terrible de soledat. Personalment, jo no vaig conèixer ningú que hagués viscut la meva situació d'una mort per suïcidi d'un fill fins que van passar dos anys de la meva experiència. En aquest temps vaig pensar que era l'única persona en el món a qui li havia passat això i que havia fracassat en el meu rol de mare i com a professional de la psicologia, i això marca moltíssim. Quan vaig trobar aquesta primera persona amb qui  poder compartir, vaig alleujar tant el meu pes, que vaig pensar que estaria molt bé tenir un espai per a totes aquelles persones que ens hem sentit tan aïllades, tan soles. I quan dic soles, no em refereixo a no tenir un bon suport familiar, però clar, hem de tenir en compte que la família està de dol també, i que tu has de gestionar el teu dolor, però la teva família el seu.

Quan comparteixes amb algú de fora, amb qui no tens aquest vincle, et sents tan bé. És més, t'ofereix esperança, perquè hi ha un moment en què penses «jo no podré continuar, no podré ser la mateixa», i veure que algú que ha experimentat una mort per suïcidi està vivint et dona esperança. Això és el que em va donar la força per crear aquesta associació».

«Durant aquests dotze anys d'existència de l'entitat hem vist un canvi important: abans, les famílies ens arribaven quan havia passat bastant de temps des de la mort per suïcidi, però ara, afortunadament, rebem peticions d'ajuda i suport després d'un temps molt curt. I això és molt positiu per poder ajudar la persona a gestionar un dol saludable i per reduir l'estigma i l'impacte del trauma. Aquesta proactivitat a buscar ajuda és una acció molt important en un procés de dol, que pot arribar a ser complicat i que pot tenir un cert risc.

El primer que fem amb les persones que ens arriben és una acollida, una primera trobada individual. Encara que de vegades ens demanen que en aquesta primera sessió pugui assistir algun acompanyant o la família, hem de tenir en compte que el dol és un procés individual, per això, a partir de llavors, l'atenció serà individual. Durant aquestes trobades regulars practiquem sobretot l'escolta activa, però també informem sobre el fenomen del suïcidi en tota la seva dimensió i els expliquem com serà el procés de dol, perquè per a moltes persones serà el primer dol de la seva vida. Passada aquesta fase més aguda de dolor, que dependrà de cada persona i de cada situació, els oferim la possibilitat de participar en un grup, que és el que venen buscant, però hem d'esperar un temps prudencial perquè aquest grup no es converteixi en una font de retraumatització a causa del dolor agut que puguin estar passant».  

«En primer lloc, els grups et fan sentir que pertanys a una comunitat a la qual t'uneix una experiència que és difícil de compartir fora. Sentir les experiències dels altres també et permet relativitzar la teva història, que no vol dir que faci menys mal. I una cosa molt necessària és poder compartir qui va ser la persona que ha mort per suïcidi i generar un espai de seguretat, fins i tot d'entrenament, perquè puguem anar construint una narrativa conjunta que ens ajudi a interioritzar aquesta experiència. Treballar els sentiments d'ira, de vergonya i de culpa és un mecanisme molt potent. Quan sentim la història d'una altra persona i veiem que no és culpable, el mateix argument ens el podem aplicar a nosaltres; és aquest efecte mirall que es dona en els grups.  

Imaginem escenaris en què la situació hagués sigut diferent i en què la nostra influència hagués pogut evitar aquesta mort, i ens preguntem contínuament «I sí...?».

El grup ha de procurar habilitats i eines perquè tu siguis capaç de continuar la vida fora d'ell. Això és fonamental. Jo de vegades els dic: «Em sap greu no haver-vos fet una foto el primer dia i poder fer-vos una foto ara». I és que quan participes en un grup, experimentes un gran canvi». 

«Sí, la culpa està basada en la pregunta «I sí...?»: «I si l'hagués portat a...?; i si hagués insistit en...?; i si li haguessis controlat la medicació?; i si li hagués fet una abraçada?; i si, i si....?». Imaginem escenaris en què la situació hagués estat diferent i en què la nostra influència hagués pogut evitat aquesta mort. I tornem a la pregunta de base que està en el procés de dol: «Quina influència he tingut jo en la seva decisió?».

És una culpa que pot estar dirigida cap a un mateix i que em fa responsable del que ha succeït: «No em vaig adonar que estava tan malament, no em vaig adonar del seu patitment, hauria d'haver estat més pendent, etc.». Però també es pot adreçar a les institucions, en el cas per exemple que es tracti d'una persona amb trastorn mental greu que ha tingut ingressos en hospitals o a urgències o en el cas de situacions de bullying o ciberbullying en centres educatius. I després hi ha una altra situació de culpa que se sol donar en casos de separació d'una parella o quan hi ha alguna baralla entre familiars, que llavors se sol culpar a tercers.

Quan pots fer explícit el teu sentiment de culpabilitat cap a qui sigui, les persones del grup, que han experimentat el mateix que tu, et poden fer canviar el relat o la visió».  

Paco Lendinez

Pare d'una persona morta per suïcidi

«Quan deixes de pensar en el perquè i penses en l'ara què, comences a sobreviure»

Ver testimonio

«Quan desgraciadament ja no podem fer prevenció, hem de fer postvenció. Després d'un suïcidi, és molt important que es duguin a terme una sèrie d'accions o activitats per a la prevenció de la conducta suïcida en les persones supervivents. Acompanyar en el dol no és només acompanyar en el dolor, sinó que hem de ser agents proactius per detectar qualsevol risc de conducta suïcida. Després d'una situació traumàtica com és una mort per suïcidi, els supervivents poden arribar a pensar en el seu propi suïcidi, que pot ser «natural» en l'inici del dol, però hem de ser capaços d'indagar, amb molt de tacte i afecte, si hi ha la possibilitat que pugui haver-hi un risc de conducta suïcida. Acompanyar en el dol, doncs, és un acte de prevenció del suïcidi. De fet, tots els plans de prevenció del suïcidi han de contemplar aquesta part de postvenció». 

La necessària atenció a les persones que han perdut algú a causa del suïcidi

Ir al artículo

«Crec que en els últims anys aquest tabú s'ha anat trencant, gràcies en part als supervivents, que parlem sobre suïcidi en els mitjans de comunicació i compartim històries que humanitzen el fenomen i creen empatia social. A més, a partir de la pandèmia, s'ha obert un debat sobre la salut mental i, sobretot les persones més joves, parlen més obertament sobre això.  

La mort per suïcidi és una mort de la qual tothom opina, sobre la qual et plantegen les seves teories i, fins i tot, et qüestionen com a cuidadora.

Una altra cosa és l'estigma, que prové de la paraula marca, i que encara està de manera explícita en el suïcidi. La mort per suïcidi és una mort de la qual tothom opina i sobre la qual et plantegen les seves teories i et qüestionen com a cuidadora: «Però no el vas portar al metge?; Però tu no et vas adonar que estava tan malament?» I en aquest moment de vulnerabilitat, aquest qüestionament social, que produeix una certa vergonya, et marca profundament. De fet, a l'associació tenim el lema «La vida de les persones que hem perdut mai ha d'estar marcada pel seu final», perquè tendim a explicar la seva vida pel final i no per l'inici, i això el que fa és marcar encara més el que ha passat i marcar-nos també a nosaltres com a cuidadors o com a persones que estimàvem aquestes persones que ja no hi són».