Hem de tenir molta paciència i ser molt comprensius. Cal entendre que la persona que té un trastorn de la conducta alimentària com l’anorèxia o la bulímia no es nega d’una manera realment voluntària a rebre ajuda, sinó que la malaltia «la segresta» i altera la capacitat de ser conscient dels costos del trastorn i la necessitat de tractament.

Si la persona està en una situació física molt greu, que posa en risc la seva vida, o amenaça de fer-se mal o suïcidar-se, s’ha de valorar la possibilitat de fer un ingrés involuntari. Si el cas no és aquest el que hem de fer és:

• Recordar que la persona està dominada pel trastorn i que té dificultats per ser conscient de la seva situació.
• Ser pacients i entendre que ajudar la persona a prendre consciència del que li passa porta un temps.
• Evitar pressionar-la, jutjar-la o fer comentaris que puguin fer que se senti culpable.
• Evitar fer comentaris sobre el que menja o deixa de menjar, el que pesa, el que s’ha aprimat o engreixat, etc.
• Intentar connectar amb la part més emocional i animar la persona perquè comparteixi com se sent, què li preocupa, les seves pors, les seves angoixes... És a partir d’aquí que podrem ajudar-la a prendre consciència.
• Recordar-li que la decisió de rebre ajuda i recuperar el control de la seva vida és d’ell o d’ella.
• Expressar-li que sempre tindrà el vostre suport i afecte i que fareu equip amb ell o amb ella per superar el TCA.
• Ser sincers amb les vostres emocions i sentiments i expressar-li-ho d’una manera respectuosa i serena.