Els principals reptes en el diagnòstic del TDAH

El trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH) és un dels trastorns del neurodesenvolupament que amb més freqüència atenem a les consultes de salut mental infantil i juvenil. Els problemes apareixen abans dels 12 anys i es caracteritzen per dos símptomes nuclears: la falta d'atenció i la hiperactivitat i impulsivitat, que s'observen en dos o més ambients (casa, escola, etc). La hiperactivitat/impulsivitat sol ser evident, però la falta d'atenció pot passar desapercebuda durant anys i la seva identificació precoç és tot un repte.

La Guía de práctica clínica sobre el trastorno por déficit de atención con hiperactividad (TDAH) en niños y adolescentes, publicada el 2010, va revisar llavors l'evidència disponible fins a la data. La Guia recull recomanacions per a professionals sobre el diagnòstic i el tractament del TDAH, un problema de salut amb una alta prevalença, però per al qual la identificació i el maneig eren molt dispars, en funció del codi postal de la persona atesa. Així, com reflecteix l'article TDAH en atención primaria: prevalencia y derivación a atención especializada (Vázquez et al.), en funció del centre de primària, la derivació a atenció especialitzada dels casos atesos per presentar un TDAH varia del 44% al 0%.

En aquests anys, s'ha millorat molt l'atenció i el tractament de les persones que presenten un TDAH a Espanya, però continuem tenint reptes per afrontar.

Principals reptes en el diagnòstic

Un diagnòstic precoç, adequat, de qualitat i universal

El primer repte que se'ns presenta és poder fer un diagnòstic precoç, adequat, de qualitat i universal a tot el territori. Com en tots els trastorns, la identificació precoç i l'inici del tractament de manera correcta evitaran complicacions futures, com són l'abandonament precoç dels estudis, el baix nivell educatiu en relació amb les capacitats cognitives i més possibilitats de patir accidents, de consumir de tòxics, de tenir malalties de transmissió sexual i de tenir embarassos no desitjats (NICE, 2018). No obstant això, no disposem en aquests moments de marcadors de diagnòstic i pronòstic, i dependrà de l'experiència del professional sanitari que atén la persona, que sigui capaç d'identificar el TDAH, però, sobretot, les comorbiditats presents en fins al 85% dels casos (Jensen et al, 2001).

No hi ha marcadors de diagnòstic i pronòstic, i dependrà de l'experiència de la persona professional que sigui capaç d'identificar el TDAH i les seves comorbiditats.

Posar èmfasi en els grups més vulnerables i en les persones adultes

Hem de posar un especial èmfasi a identificar els grups més vulnerables: prematurs, dones, persones amb traumes diversos i persones institucionalitzades (NICE, 2018). I no podem oblidar-nos de les persones adultes, que sovint són diagnosticades a la xarxa infantil i juvenil, però que en passar a l'atenció adulta se'ls sol negar l'existència del trastorn i se'ls impedeix accedir als tractaments disponibles que fins als 18 anys els havien funcionat.

L'administració ha d'entendre que estem davant una patologia crònica la presentació i les necessitats de tractament de la qual varien en funció de l'edat de la persona i dels trastorns associats que presenta, i que s'ha de garantir una continuïtat en el tractament que ara com ara no es produeix.

Disposar de tractaments eficaços i ben tolerats

Un altre dels grans reptes és disposar de tractaments eficaços i ben tolerats, que minimitzin els abandonaments pels efectes indesitjables dels fàrmacs. És important donar informació veraç i de qualitat a la persona i a la seva família sobre els diversos tractaments farmacològics i no farmacològics, que inclogui els efectes secundaris i el seu maneig més adequat.

Un dels reptes és disposar de tractaments eficaços que minimitzin els abandonanments pels efectes secundaris 

Tenir professionals especialitzats per al diagnòstic

També hi ha un problema pel que fa a qui hauria de fer el diagnòstic i el seguiment de les persones ateses. Vivim una escassetat de professionals de la sanitat, com ha deixat de manifest la pandèmia de la COVID-19, que, segons les previsions, es veurà agreujada en els pròxims anys. En el món ideal, el diagnòstic podria fer-se en unitats especialitzades en la infància i l'adolescència, i el seguiment dels casos no complicats es podria dur a terme a l'atenció primària i a través dels equips d'orientació escolars; i l'atenció especialitzada només tractaria els casos més greus, amb comorbiditats, mala resposta al tractament o amb una alta vulnerabilitat. Així, obtindríem una adequada taxa de diagnòstic, evitant el infra o el sobrediagnòstic, i evitaríem que en la nostra atenció primària la taxa de prevalença de TDAH sigui inferior a la dels països del nostre entorn (Vázquez et al.). Per la meva experiència, crec que no arribem a identificar totes les persones amb TDAH, i alguns casos de nenes inatentas ens arriben molt tard, però també ens trobem amb persones que no complirien criteris de TDAH i que, no obstant això, estan rebent tractament psicoestimulant.

Tractar el TDAH és relativament fàcil, però fer-ho bé és bastant més difícil i requereix de la participació de diversos agents, la qual cosa implica un esforç més gran per part de tots. En els últims anys s'ha avançat molt en el tractament integral del TDAH, però queda camí per recórrer.