Activitat física amb persones amb trastorns de salut mental sever

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que un 25% de la població general tindrà un trastorn mental sever (TMS) al llarg de la seva vida. El fet de tenir un trastorn d’aquest tipus pot donar pas a l’adopció d’estils de vida poc saludables que generen, al seu torn, comorbiditats vàries com l’obesitat, la diabetis o la hipertensió. Les persones amb TMS viuen entre deu i vint anys menys que la població general. És a través de l’activitat física que es poden reduir els riscos derivats d’aquestes comorbiditats i millorar la qualitat de vida i el benestar general de les persones.

La utilització de l’activitat física com a tractament coadjuvant al tractament farmacològic i com a estratègia fonamental de la promoció de la salut en els centres hospitalaris és una aposta innovadora i factible. És per això que es va iniciar un projecte, impulsat pel Grup de Recerca en Esport i Activitat Física (GREAF) de la Universitat de Vic, en col·laboració amb l’Hospital Universitari de Vic (Consorci Hospitalari de Vic) i l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa (Fundació Althaia), i finançat pel Col·legi Oficial de Professionals de l’Activitat Física i l’Esport de Catalunya (COPLEF). Va ser promogut amb l’objectiu d’avaluar l’impacte d’un programa d’activitat física en els nivells d’activitat física (AF), estat d’ànim i percepció de la salut general en persones hospitalitzades.

L'aposta per la recuperació i la inclusió social a través de l'esport

Llegeix més

En aquest projecte es va dur a terme un estudi experimental amb assignació a un grup d’intervenció (n=33, Hospital Universitari de Vic) els quals realitzaven un programa d’activitat física, i un grup control (n=14, Hospital Sant Joan de Déu) els quals duien a terme l’activitat física diària habitual de cada persona atesa sense seguir un programa específic. La intervenció va tenir lloc des d’octubre de 2021 al març de 2022. Les variables estudiades van ser l’activitat física (International Activity Questionnaire; IPAQ-versió curta), l’estat d’ànim (Escala Analògica d’Estat d’Ànim) i la percepció de la salut general (Escala Analògica de Percepció de la Salut General). Totes les variables es van mesurar abans i després de la implementació del programa en ambdós grups, i l’estat d’ànim i la percepció de la salut general també es van mesurar abans i després de cada sessió d’activitat física amb el grup d’intervenció.

Pel que fa a la intervenció, el programa va consistir en la realització de sessions d’activitat física amb les persones ateses del grup experimental, voluntaris i aptes segons els criteris d’inclusió, i la prescripció mèdica de l’equip de psiquiatria que tenen en compte la descompensació a escala psiquiàtrica i psicològica, i les patologies físiques que presenten contraindicacions per la pràctica d’activitat física. Principalment, es van realitzar sessions d’intensitat aeròbica moderada, a més de treballar les capacitats condicionals de força, resistència, flexibilitat, amplitud de moviment i equilibri. Les sessions es van dur a terme a la terrassa de la unitat de salut mental, tres dies a la setmana, 60 minuts/sessió, i en grups de fins a dotze persones. En totes elles es va posar música i es va adaptar el contingut a cada necessitat individual, en la mesura del possible. En el grup control també van participar les persones voluntàries i aptes, segons el criteri i la prescripció mèdica, i se’ls va demanar que executessin la seva activitat física diària i habitual.

Respecte als resultats, en primer lloc, vam analitzar els valors que es van mesurar abans i després de la intervenció (AF, estat d’ànim, percepció de la salut general). Referent a l’AF, el grup d’intervenció va practicar 73,75 minuts més per setmana d’activitat física vigorosa i 36,25 minuts més per setmana d’activitat física suau, respecte al grup control. El grup d’intervenció, també va augmentar la despesa energètica fins a 2.672 MET’s per setmana, respecte al grup control. Al final del projecte el nivell d’activitat física de 16 persones havia augmentat. Quant a l’estat d’ànim, aquest també es va veure incrementat durant l’ingrés del grup experimental en comparació amb el grup control en 2/10 punts. El valor de la percepció de la salut general també va presentar un augment de 18/100 punts en el grup experimental amb relació al grup control.

Esport en comunitat

Llegeix més

Monogràfic

En segon lloc, es van mesurar les variables abans i després de les sessions d’activitat física (estat d’ànim i percepció de la salut general). En comparació al valor previ a les sessions amb el grup experimental, l’estat d’ànim augmenta en 1,1/10 punts i la percepció de la salut en 8,11/100 punts. Durant aquest interval de temps no hi va haver canvis en la medicació ni en la dosi, és a dir, que el canvi entre els valors és degut a la pràctica d’activitat física dins la sessió. Aquesta diferència en els valors previs i posteriors a la sessió, van disminuir a mesura que passaven les setmanes d’ingrés en l’estat d’ànim (d’1,8 punts; primera setmana a 0,4 punts; sisena setmana) i en la percepció de la salut (de 9,25 punts; primera setmana a 4,45 punts; sisena setmana). És a dir, que les persones que estaven més temps ingressaves no milloraven els nivells en les variables tant com en les primeres setmanes. No s’ha pogut concloure el motiu d’aquest fet.

Els resultats del present estudi s’han comparat amb intervencions semblants, obtenint resultats en la mateixa direcció. L’augment del nivell d’activitat física va ser semblant als resultats de Deenik et al. (2019) tot i que plantegessin una metodologia diferent durant les sessions. També, Dimeo et al. (2001), tot i que la tipologia d’activitats proposades fossin diferents, van aconseguir resultats semblants en el nivell d’estat d’ànim previ i posterior a la intervenció. En la percepció de la salut, Skrinar et al. (2002) es va demostrar com la pràctica d’activitat física generava un augment en la salut general, amb un qüestionari de salut diferent, però sempre mostrant millores en la mateixa línia. Per últim, Brand et al. (2018) ja havia posat èmfasi en l’impacte que generen les sessions úniques d’activitat física en la dimensió psicològica, nosaltres hem analitzat dues variables que es troben en aquesta dimensió.

La realització d’aquesta intervenció ha permès demostrar que és factible implementar un programa d’activitat física en fase aguda hospitalària, aportant millores en el benestar de les persones durant l’ingrés. Per tant, seria recomanable utilitzar l’activitat física com a tractament coadjuvant al tractament farmacològic. Seria necessari revisar el programa abans de transferir-lo i portar-lo a terme en un futur en les diferents unitats de salut mental de Catalunya, com a estratègia fonamental en la pràctica de la promoció de l’activitat física i la millora de la qualitat de vida de la població en salut mental en fase aguda hospitalària o subaguda hospitalària.