«Si no jugava, no sabia què fer»

En el fons, jo sabia que tenia un comportament excessiu en relació amb els videojocs, però no ho volia reconèixer. Els meus pares ja veien que podia tenir una addicció i, tot i que jo no ho veia tan clar, sí que hi havia petites cosetes que m’ho feien pensar: no volia anar a sopar encara que tingués gana, vaig deixar de fer altres coses, volia jugar cada vegada més estona. De fet, abans d’entrar a la Unitat de conductes addictives de l'adolescent (UCAD) de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, els meus caps de setmana eren bàsicament llevar-me tard, jugar, menjar i tornar a jugar. I molts caps de setmana no sortia de casa.

Però aquests comportaments són senyals que van augmentant de manera progressiva i no te n’adones. El joc et va absorbint i només vols jugar hores i hores fins que arriba un moment que no tens ganes de fer res més. I tot i que sospites que pots tenir un problema, no vols fer res per solucionar-lo. Però va arribar un moment que vaig veure que els meus pares estaven molt preocupats i sabia que estaven buscant algun tipus d’ajuda. Va ser llavors quan vaig començar a parlar amb ells per buscar una solució al meu problema. I allà va començar tot el procés de recuperació.

Per recuperar-me vaig haver de canviar molts hàbits, però el més important és estar ocupat, intentar fer altres coses que t’omplin el temps per poder reduir les hores davant la pantalla. A mi em va anar bé fer d’entrenador, per exemple. I també és important sortir i socialitzar, estar amb gent. La veritat és que, tot i que jo em vaig començar a posar límits abans de demanar ajuda, ha estat bàsic acudir a la UCAD, on treballo per reforçar aquests límits, per tenir eines per poder saber què has de fer i com fer-ho. Segurament, si no hi hagués anat, els meus pares no sabrien què fer amb mi, i jo tampoc ho sabria.

El joc et va absorbint i només vols jugar hores i hores fins que arriba un moment que no tens ganes de fer res més. I tot i que sospites que pots tenir un problema, no vols fer res per solucionar-lo.

Ara, mirat amb una mica de perspectiva, veig que jugava per avorriment, perquè si no jugava no sabia què fer. Ara tinc la sensació de pèrdua de temps, de dos anys en què he perdut el temps. No sé, com quan et fas gran i mires els cromos que vas comprar cada dia quan eres petit i penses en els diners gastats en això, en una «xorrada», i en tot allò que podries haver fet amb aquests diners.

Senyals d’alarma en l’addicció als videojocs

Llegeix més

Jugar no és dolent, el problema és quan es converteix en la teva rutina diària. De vegades em pregunten: «Què t’aportava jugar tanta estona?» Doncs amb els jocs t’ho passes bé, però també ho passes malament. Però, guanyis o perdis, continues jugant, perquè sempre hi trobes una recompensa: si guanyes, sents una satisfacció i la recompensa és més gran, però si perds, la petita recompensa és assolir el teu objectiu, i això és una motivació extra. La qüestió és que arriba un moment que et planteges: «què faig si no jugo?». I continues jugant. El que està clar és que, si et veus així, has d’actuar al més aviat possible, perquè vas perdent cada cop més coses pel camí i més oportunitats.

Si tens addicció als videojocs i dius que estàs bé, és que no saps el que és estar bé.

Ara, després d’aquest procés en què estic, em sento bé, crec que estic gairebé recuperat. Continuo jugant, perquè els videojocs m’agraden, però dues partides i ja està. I ja no jugo als jocs que em van portar a l’addicció, els vaig desinstal·lar, per no tenir el risc de tornar a enganxar-me, de recaure, com li ha passat a algun amic meu. Si tens addicció als videojocs i dius que estàs bé, és que no saps el que és estar bé. De fet, tinc amics que continuen jugant i això els ha portat conseqüències cada vegada més greus: no es parlen amb els pares, no surten, no es relacionen amb ningú, han deixat els estudis… Jo no vull que em passi això.

El que he après i del que estic segur és que el problema no està en els videojocs, sinó en les persones, en la falta de confiança i autoestima, en la falta de comunicació… Per això crec que aquest problema s’ha de tractar des de la persona, no amb la prohibició dels videojocs, perquè si no és un videojoc, pot ser una droga, una màquina escurabutxaques o qualsevol altra cosa.