El mite de la generació de vidre

«Els joves d'avui dia no aguanten res». «És que s'ofeguen en un got d'aigua». «Estan massa consentits». «Viuen com a reis». El jovent sent aquestes frases sovint en el seu dia a dia, en converses informals, a les xarxes socials o, fins i tot, en espais educatius i laborals; i sovint venen acompanyades d'un diagnòstic social ràpid: «És que són una generació de vidre».

Però quan acompanyes de prop els malestars amb els quals conviuen moltes persones joves, aquest discurs es desmunta sol. No és que siguin més dèbils, el que passa és que viuen en un món cada cop més complex, més ràpid, amb molts estímuls, amb molts canvis i amb menys espais on poder ser sense filtres ni exigències. Un món on sovint no tenen temps de respirar, d'equivocar-se o de construir la seva identitat sense por de ser jutjats.

El malestar emocional juvenil no és nou, el que sí que ho és que ara hi ha més consciència, més paraules i més ganes d'entendre’ls. Tot el que abans s’amagava amb el silenci ara surt a la llum. I això no és un símptoma de feblesa, sinó una mostra de maduresa emocional i de valentia.

La dictadura de la felicitat constant

Llegeix més

El context que no es veu: una societat complexa i exigent

Quan parlem del malestar emocional de les persones joves, sovint oblidem una cosa fonamental: no podem entendre’ls sense tenir en compte el context en què viuen (social i cultural). No és que la generació actual tingui menys recursos, sinó que viu immersa en una realitat més complexa, més inestable i amb menys garanties de futur.

La pressió acadèmica comença a edats cada vegada més primerenques i augmenta durant l'adolescència, amb itineraris educatius marcats per la competitivitat, l'obsessió pel rendiment i les bones notes. A això s’hi suma una precarietat laboral que genera molta incertesa, dificultats d'emancipació, una fixació en la productivitat i una pèrdua de confiança en el sistema. Com poden imaginar-se un futur quan el present ja és un repte diari?

Tot el que abans s’amagava amb el silenci ara surt a la llum. I això no és un símptoma de feblesa, sinó una mostra de maduresa emocional i de valentia.

Les xarxes socials s'han convertit en un espai on es juguen l'autoestima i la imatge. Tot i que poden ser eines de connexió, també poden actuar fent que sorgeixi la comparació, la pressió estètica i el sentiment de no ser suficient. I sovint, quan les emocions esclaten, el missatge que reben és que exageren, que dramatitzen o que no tenen motius reals per estar malament.

Però la realitat és que sí que tenen motius. Molts. I encara que no sempre els puguin expressar amb claredat, el seu malestar està present: la manca d'espais de seguretat, la por de fallar, l'aïllament emocional i un sistema que sovint els exigeix molt, però els acompanya poc.

El valor de demanar ajuda

En una cultura en què s’ha glorificat l'autosuficiència i la resistència silenciosa, demanar ajuda continua sent un acte radical. Especialment per als joves, que sovint es troben atrapats entre el desig de mostrar-se forts i la necessitat profunda de ser escoltats.

Quan un jove diu «no puc més», «no sé què em passa», «necessito parlar amb algú», no està mostrant feblesa. Està fent un pas molt important. Està trencant un silenci que ha fet molt mal durant molt de temps. Diu prou a una normalització del patiment que els ha obligat a aguantar sols. Quan se senten escoltats des del respecte, sense judicis ni paternalismes, els joves recuperen la capacitat de posar nom a què senten i comencen a transitar-ho. I això, en molts casos, és més transformador que qualsevol consell o solució ràpida.

Pautes per practicar l'escolta empàtica

Llegeix més

Però s’ha de tenir en compte que no tots els joves tenen les mateixes condicions per demanar ajuda ni la mateixa facilitat d'accedir a certs recursos. Les barreres socials, econòmiques i culturals poden fer que aquest pas sigui encara més difícil. Per això, com a societat, tenim el repte de fomentar la creació d'espais accessibles, acollidors i sense estigma, on cuidar-se no sigui vist com una derrota, sinó com una forma de resistència i autoconeixement.

L'estigma continua viu (i afecta els joves)

Tots i els avenços en la sensibilització, l'estigma en salut mental continua pesant, especialment quan qui expressa el malestar és una persona jove. Encara avui dia, quan una persona adolescent o jove diu que se sent malament, sovint rep una resposta com «ja et passarà», «això és cosa de l’edat», «no tens motius per estar així». Aquestes respostes no només no ajuden, sinó que encara intensifiquen més la sensació de soledat i incomprensió. També ens trobem sovint que l'estigma no ve de l’exterior, sinó que ja s’ha interioritzat. Aquí és quan parlem d'autoestigma: joves que senten vergonya d'estar tristos, que pensen que no tenen dret a sentir-se malament perquè «hi ha gent que està pitjor». Aquesta autoexigència silenciosa pot ser molt dura i causar molt patiment. 

Tenim l'oportunitat i la responsabilitat de canviar la manera com mirem el malestar dels joves: escoltar en lloc de jutjar, acompanyar en lloc de corregir i confiar en lloc de ridiculitzar. 

És per aquest motiu que és important oferir mirades que validin i crear espais on es puguin expressar lliurement. Quan una persona jove veu que no està sola, que el que li passa té sentit, que no és l'única que se sent així i que demanar ajuda no la fa menys vàlida, es comença a reconstruir una relació amb ella mateixa més amable, més honesta i menys marcada pel judici propi.

Canviar el focus: de la queixa a la comprensió

És molt fàcil caure en el judici ràpid. Davant d'un jove que es mostra irritable, apàtic o que expressa el seu malestar de manera intensa, la temptació de la majoria de les persones és pensar que «es queixa massa», que «està buscant atenció» o que «li falta madurar». Però aquest tipus de reaccions diuen més de la dificultat de qui escolta per sostenir l'emoció aliena que no pas del que realment necessita qui tenim davant.

I si en comptes de jutjar, preguntéssim què li passa?, què necessita? I si en comptes de corregir, escoltéssim? I si entenguéssim que moltes conductes són maneres de demanar ajuda? 

Els joves no són una generació fràgil, són una generació que s'atreveix a posar nom al què sent i que no es conforma a repetir esquemes que ja no funcionen.

Canviar el focus implica entendre que no tots els malestars són patològics, però tots mereixen ser escoltats i que, sovint, el simple fet de sentir-se reconegut, validat i acompanyat pot marcar la diferència. Això és un repte col·lectiu que implica escoles, institucions, mitjans de comunicació, famílies, professionals i tota la societat. Els joves tenen dret a créixer en un entorn que no només els exigeixi, sinó que també els sostingui.

Aprendre dels joves a...

• Posar nom a què sentim: poder parlar obertament de les emocions que sentim i no reprimir-les com generacions anteriors a les seves. El fet de posar paraules al malestar és un primer pas per entendre'l i transitar-lo.
• Demanar ajuda: assumir que tenim límits i que no sempre podem amb tot, que demanar suport no és una mostra de debilitat, sinó una manera de cuidar-se.
• Qüestionar el sistema: no acceptar les coses perquè «sempre s'han fet així», sinó posar en dubte les normes, els discursos i les estructures establerts. La mirada crítica de les coses és el motor de canvi de la societat actual.
• No conformar-nos: buscar el sentit a les coses que duem a terme i no conformar-nos.
• Trencar el silenci: trencar tabús sobre les coses que ens fan mal, sobre el que ens pesa, el que ens incomoda, etc. Fer visible el que altres generacions han callat durant molt temps.
• Cuidar-se col·lectivament: entendre que el benestar és una responsabilitat compartida. Crear vincles, xarxes i espais de suport mutu que serveixin per cuidar-nos i cuidar-se.

Per què és tan important validar les emocions dels nostres fills?

Llegeix més

Conclusió

En conclusió, els joves d'avui en dia no són una generació fràgil, són una generació que s'atreveix a posar nom a què sent, que busca sentit enmig del soroll i que no es conforma a repetir esquemes que ja no funcionen; i tot això requereix valentia, consciència i una gran oportunitat d'autocrítica. 

Com a professionals, famílies, educadores, professorat, etc., tenim l'oportunitat i la responsabilitat de canviar la manera com mirem el seu malestar: hem d'escoltar en lloc de jutjar, acompanyar en lloc de corregir i confiar en lloc de ridiculitzar. 

Les persones joves necessiten que estiguem al seu costat mentre aprenen a buscar estratègies per afrontar els reptes amb els quals es van topant en el seu dia a dia, a la seva manera i al seu temps. I tot això només serà possible si deixem de minimitzar el seu malestar i comencem a preguntar-nos de quina manera podem contribuir perquè estiguin millor.