Per què les persones amb TCA sovint no volen rebre ajuda?

Una de les característiques dels trastorns de la conducta alimentària (TCA) que es dona amb força freqüència i que és difícil d’abordar és el que anomenem com a manca de consciència del trastorn. És a dir, la dificultat que té la persona amb un TCA a l’hora d’identificar, entendre i acceptar el trastorn. Aquesta manca de consciència pot ser total o parcial. Si és parcial ens trobarem amb que la persona se sent ambivalent respecte a si té o no té un TCA i, per tant, és probable que, en ocasions, sigui capaç d’identificar el trastorn i sentir-se amb predisposició de demanar ajuda i, en altres ocasions en canvi, es tanqui mostrant poca o cap predisposició a rebre ajuda. Tot això és molt rellevant perquè per poder recuperar-se d’un TCA és fonamental iniciar, mantenir-se i col·laborar amb l’equip de professionals que proporcionaran un tractament especialitzat. Si la manca de consciència és total, ens trobarem que la persona, tot i estar patint molt a causa del trastorn, no té la capacitat d’identificar-lo i probablement no sentirà predisposició a rebre ajuda.

Aquesta manca de consciència del trastorn i les conseqüències associades acostumen a provocar molta preocupació i desesperació en l’entorn més proper de la persona amb TCA: família, amistats, parelles, etc. Sovint senten frustració i impotència quan sospiten que la persona estimada té un problema de conducta alimentària, però que s’irrita quan intenten parlar-ne, que no vol anar al metge, que persisteix en les conductes pròpies del TCA, etc.

Què podem fer quan una persona estimada té un TCA però no té la capacitat d’identificar-lo?

En el cas de que es tracti d’una persona menor d’edat

Quan la persona és menor d’edat la decisió legal sobre si ha de fer tractament o no recau en la seva família o tutors legals, de manera que, tot i que es negui a rebre ajuda, la rebrà si els seus adults de referència així ho decideixen. Però tot i tenir aquesta garantia és molt important que, en la mida que sigui possible, la persona menor d’edat accedeixi de manera voluntària a fer tractament perquè des del punt de vista terapèutic és molt més beneficiós.  Cal, doncs, tractar-ho amb molta comprensió i afecte cap a la persona afectada, alhora que mostrem fermesa i determinació en la lluita contra TCA. Hem de procurar implicar-la i empoderar-la davant del trastorn, permetre-li ser part activa del seu procés de recuperació, escoltant més i millor i no caure en actituds sobreprotectores. Només en casos molt extrems en els que la persona pot estar en una situació de risc vital imminent, la família té la potestat d’autoritzar un ingrés per salvar la vida del fill o filla, tingui o no consciència del trastorn.

En el cas de que es tracti d’una persona major d’edat

Si la persona que estimem no sent predisposició a rebre ajuda, però no està en una situació de risc vital, haurem d’omplir-nos de paciència, comprensió i eines d’acompanyament perquè el nostre suport serà fonamental per ajudar la persona a prendre consciència del TCA. Malgrat tot, hem de tenir molt clar des d’un inici que no la podem obligar a seguir un tractament. De fet, és molt important que dirigim el nostre acompanyament no amb la finalitat de convèncer-la o raonar amb la persona que té el TCA perquè entengui què li està passant i vagi al metge, sinó que és molt més efectiu que ens concentrem en acompanyar-la des del respecte i la comprensió, sense pressió ni judicis. Per tant, el que sí serà útil és que en aquest acompanyament, càlid des del punt de vista emocional, però també ferm des de la nostra estabilitat, convidem a la persona a reflexionar sobre sí mateixa amb l’objectiu d’afavorir que de manera autònoma vagi identificant el TCA. Iniciar un tractament de manera forçada no seria, des del punt de vista terapèutic, la manera més facilitadora. Per això és important que la persona tingui consciència del trastorn i pugui ser part activa del seu propi procés de recuperació.

Si observem o sospitem que la persona està en una situació de risc vital (infrapès sever, alteració de les constants vitals, intents de suïcidi ) i, tot i haver intentat parlar i meditar amb ella la necessitat d’anar a l’hospital per evitar la mort, no sent predisposició a rebre assistència mèdica, haurem de valorar la possibilitat de demanar un ingrés involuntari. En aquest punt és important recordar que un ingrés involuntari ha de ser la darrera alternativa i sempre amb la finalitat de salvar la vida de la persona. Recordem que, com més implicada i conscient se senti la persona en el moment de dur a terme un tractament especialitzat, més probabilitat de que evolucioni favorablement.

Com pot una persona amb TCA prendre consciència del que li passa?

No hi ha una resposta definitiva davant d’aquesta inquietud i, com en tantes situacions, dependrà de cada cas, del punt concret en el que està la persona, de si ha fets tractaments amb anterioritat i com han estat, de la xarxa de suport psicosocial que té, de si existeixen altres trastorns comòrbids, etc. Hi ha, però, dos elements, de manera general, que sí podem tenir en compte a l’hora d’intentar ajudar a algú que té un TCA a prendre consciència del trastorn:

Transitant pel cicle de predisposició al canvi

Aquest model descrit per James Prochaska determina les diferents fases per les quals transita una persona quan se sent en una situació de dilema entre dues opcions que són, en principi, incompatibles entre sí, i experimenta un conflicte intern a l’hora de prendre una decisió. Aquest model s’aplica en moltes de les situacions en les que existeix un dilema personal i tradicionalment s’ha tingut en compte en persones que, per exemple, volen deixar de fumar (per una banda vull deixar de fumar però per l’altra el meu cos m’empeny a continuar fumant). En persones que tenen un TCA s’aplica força bé per aquesta ambivalència típica de la que parlàvem en la introducció d’aquest article: «vull superar el TCA, però no vull menjar», «vull superar el TCA, però no vull engreixar», «vull superar el TCA, però no vull fer tractament», etc., i, a l’hora d’acompanyar a la persona, ens permetrà modular millor el nostre acompanyament.

Tradicionalment el model de canvi de cicle de canvi de Prochaska descriu 5 fases, que, aplicades al TCA, són les següents:

• Precontemplació: aquesta és la fase en la que la persona no té cap consciència del trastorn. No l’identifica i, per tant, és habitual que atribueixi altres aspectes com a causa del seu patiment (els meus pares no m’entenen, el problema és que em sobra pes, etc.). En aquesta fase no hi ha ambivalència, la persona no té un dilema sinó que està «segrestada» gairebé per complert pel trastorn.
• Contemplació: en aquesta fase la persona, tal como indica el propi nom, contempla la possibilitat de que existeixi un problema amb el menjar i el cos. En aquesta fase sí hi ha ambivalència, la persona comença a dubtar, i a partir d’aquests dubtes podrà anar adquirint millor consciència del trastorn.
• Determinació: en aquesta fase la persona, tot i encara ambivalent, és conscient del problema que hi ha. Potser és capaç de posar-li nom, trastorn de la conducta alimentària, però encara presentarà dificultats per posar-se en marxa i donar les passes necessàries per abordar-ho.
• Acció: en aquesta fase la persona ja durà a terme accions per superar el TCA com, per exemple, iniciar un tractament especialitzat amb un equip clínic. Se sentirà encara ambivalent i amb dubtes, però comptarà amb prou autonomia com per involucrar-se amb el tractament.
• Manteniment: en aquest punt la persona se sentirà, de manera prou estable i persistent, ferma davant el TCA i això li permetrà vincular-se al tractament i, progressivament, recuperar el control que el TCA li va prendre sobre la seva vida i el seu benestar.

Un cop descrites les fases per les quals transita una persona amb TCA pel que fa a la consciència del trastorn, és important que tinguem en compte que, el més habitual, és que aquesta evolució sigui irregular, avançant i retrocedint constantment. Per entendre-ho ens podem imaginar que la persona i el TCA estan fent un pols: de vegades, la persona té més força, i d’altres el TCA guanya el pols. La finalitat és entendre aquesta evolució irregular i posar la mirada en l’objectiu final, que és que la persona es vagi fent forta progressivament davant del TCA i el superi definitivament.

Trobant les motivacions més fortes que el propi TCA

A més de les fases de canvi que hem descrit abans, un altre element que és important a tenir en compte és la motivació (o motivacions) que tingui la persona per sortir del TCA. Sovint diem que te’n surts d’un TCA quan tens una motivació més gran que aprimar-te.

Quan parlem de motivació ens referim a fites que desperten interès i il·lusió en la persona. És important que aquestes fites siguin prou estimulants però també realistes, donat que en un context de TCA és habitual que la persona sigui massa autoexigent i el que no volem és reforçar aquesta conducta. Exemples de fites estimulants en podem trobar molts: estudiar, viatjar, fer plans amb les amistats, recuperar la pràctica d’un esport o activitat d’oci, tenir una parella, tenir criatures, tenir una mascota... Hi ha tantes motivacions com persones, la clau resideix en què siguin realment estimulants per a qui s’ha de recuperar del TCA. Aquestes fites (o desitjos, somnis, projectes de futur, ho podem anomenar com vulguem) formaran bona part del treball terapèutic amb l’equip terapèutic i el suport de la família, atès que la finalitat del tractament és recuperar una vida normalitzada en la que hi entren totes aquestes fites. Sense motivació serà més difícil plantar cara al TCA. En el cas de que la persona tingui dificultat per sentir motivació per algun projecte en concret la recomanació serà intentar ajudar-la a trobar aquesta motivació. A més, hem de tenir en compte que quan una persona està deprimida i està «segrestada» per la obsessió per aprimar-se és possible que trobar una motivació sigui tot un repte en sí mateix.

Per ajudar a la persona a trobar una motivació podem plantejar-li preguntes com ara:

• Com t’agradaria veure’t d’aquí 5 anys? Què creus que fa falta per aconseguir-ho? I per gaudir-ho?
• Sempre m’havies dit que t’agradaria (viatjar, estudiar una determinada carrera, tenir molts fills, etc.), continua agradant-te aquesta idea?
• Si no sent cap motivació en particular: T’agradaria trobar alguna cosa que t’engresqui? Si et sembla bé puc acompanyar-te rumiant i explorant opcions

Què més ajudarà a la persona a prendre consciència del TCA?

Tenint en compte tot el ja exposat, el cicle de predisposició al canvi i la importància de sentir motivació per un o més projectes vitals, a l’hora de fer front al TCA i sentir la necessitat de superar-lo també és molt important que la persona pugui veure el que anomenem costos del trastorn. Ens referim a costos en relació a tot allò que el TCA no li permet fer a la persona o, tot i poder fer-ho, no ho pot gaudir. Bons exemples d’això són anar a la platja, sortir a sopar amb altres persones, gaudir d’un viatge, etc.

Per ajudar a la persona a identificar els costos del trastorn li podem plantejar preguntes com ara:

• Creus que hi ha alguna cosa que t’agradaria fer i que tota aquesta situació (TCA) no t’ho permet? / Si aquest problema (TCA) no hi fos, faries coses que ara no estàs fent? Si és que sí, quines coses?
• Pots gaudir de les coses que fas? Creus que aquest problema (el TCA) pot estar dificultant que gaudeixis de les coses que abans t’agradaven?
• Si poguéssim fer desaparèixer aquest problema (TCA), què seria diferent a la teva vida?

Per últim, però no menys important, un missatge que serà fonamental en tot el procés de recuperació és fer-li arribar el nostre suport incondicional i el concepte de que som un equip davant del TCA, cadascú assumint la responsabilitat que li toca, però un gran treball en equip entre la persona directament afectada, l’equip terapèutic i la família. Recordem-li, doncs, que no està sola, que no s’ha d’enfrontar sola al TCA i que entre tots formem l’equip necessari per superar-lo.

Enfrontar-se a un TCA, ja sigui en primera persona o com a familiar, pot ser difícil i dolorós. Per aquest motiu el suport i assessorament rebuts durant tot aquest procés són de molta utilitat. Des de l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia podem ajudar-vos durant tot aquest procés, només cal que contacteu amb nosaltres.