www.som360.org/ca

Quan l’exterior és massa feridor

Les conseqüències físiques i mentals d’aïllar-se a casa per no enfrontar-se al món
Miquel Cruz
Miquel Cruz
Educador social. Centre de Salut Mental de l'Alt Maresme.
Comunitat Terapèutica del Maresme
Joves aïllats

Hi ha persones que prenen una decisió radical: aïllar-se físicament i socialment, tallant qualsevol contacte presencial fora de la família nuclear i evitant qualsevol gestió que impliqui sortir de casa. Una decisió que arrasa amb la seva vida i la de la seva família.

El fenomen va ser conceptualitzat al Japó amb el terme Hikikomori, creat pel psicòleg japonès Tamaki Saito al seu llibre Aïllament social: una interminable adolescència. Però no és exclusiu d’aquest país, i no afecta només persones adolescents.

Al Centre de Salut Mental de l’Alt Maresme ens trobem amb persones, de 19 a 49 anys, que estan en aquesta situació. Normalment, ens ho fan saber quan fa un any que estan aïllades, però en alguns casos arriben als sis anys. L’experiència de tractar i parlar amb elles -tot i que en alguns casos no hem pogut encara establir-hi un contacte directe-, amb les seves famílies i amb els companys i companyes psiquiatres, psicòlogues i metgesses de família, ens ha permès establir certes claus que ens poden ajudar a entendre el fenomen, i que compartim en aquest text. Per què prenen aquesta decisió? Quines conseqüències pot tenir en la seva salut física i mental? Com els podem ajudar?  

L’amenaça del món exterior

El món exterior és percebut per aquestes persones com una amenaça, una potencial agressió que no es veuen capaces d'afrontar. Coneixen el món exterior, han format part d'ell, sovint amb unes dinàmiques molt normalitzades (signifiqui el signifiqui això) i amb èxit social i relacional. Però, un o alguns episodis fundacionals els han provocat una ferida tan intensa, podríem parlar de trauma, que els ha portat a prendre una decisió vital: no tornar a exposar-se mai més per garantir que no els tornaran a ferir. Són molt conscients que pel camí deixaran coses que tenen molt valor per a elles, però han fet un càlcul i l'exterior els és insuportable.

Decideixen no tornar a exposar-se mai més per garantir que no els tornaran a ferir, tot i ser conscients que pel camí deixaran moltes coses importants.

A partir d'aquí, es posa en marxa un procés que té dos vectors: d’una banda, una aclimatació progressiva de l'habitació, que esdevé una mena d'úter que els nodreix de tot; i de l'altra, un deteriorament físic, relacional i mental, que al seu torn alimenta la bretxa amb el món exterior, amb cada vegada menys vincles, interessos, habilitats i afectes. A més, és habitual que aquest empobriment es compensi amb la construcció d'imaginaris a vegades pseudodelirants o paranoides.

El que hem constatat amb les persones aïllades, i així ho expressen quan hem pogut crear una relació de confiança, és que l'aïllament no fa minvar el seu patiment, que es materialitza en malestars físics, tristor, alta labilitat emocional i irritabilitat, entre altres aspectes.

El paper fonamental de la família

Segons la nostra experiència, la família és fonamental per a la detecció i el tractament d'aquestes situacions. De fet, en el cent per cent dels casos que hem atès, han estat les mares les que han donat el senyal d'alarma, han acceptat ajuda professional i han estat a prop de la persona de manera incondicional. El biaix de gènere és indiscutible.

Abans d'apropar-nos a la persona, cal fer un treball familiar, i cada membre reacciona de manera diferent, des de la ràbia a la incomprensió o la indiferència. En realitat, és un dol per aquell fill que era i pel futur clausurat. Les famílies, normalment, després d'un temps de perplexitat, donen l'alarma a partir d'algun símptoma, com ara el consum de drogues, la sobreexposició a les pantalles o conductes desadaptades.

L'aïllament no fa disminuir el seu patiment, que es materialitza en malestars físics, tristor, alta labilitat emocional i irritabilitat.

Respecte a les pantalles, cal pensar i investigar molt més, però la nostra experiència ens indica que no és el nucli de la qüestió i que sovint és l'únic mitjà de contacte que tenen amb el món exterior. Els videojocs, a diferencia de l’exterior, és un món que controlen i en el qual són els protagonistes; jivaritzen el món per tal de poder-lo assumir. El risc és que aquests micromons, rutines i imaginaris acotats generin un allunyament del principi de realitat.

Claus de la intervenció amb aquestes persones

L’apropament que fem amb aquestes persones és sempre personalitzat, flexible i pacient, adaptant-nos al seu ritme, sempre que no suposi un risc. Algunes claus de la intervenció que duem a terme nosaltres són:

  • Oferir un acompanyament a la família.
  • Conèixer i entendre el context.
  • Fer un apropament cautelós, amb paciència i flexibilitat.
  • Aprofitar els moments en què les persones aïllades, sigui per una crisi o per un augment del seu malestar, s'obren a rebre ajuda. En aquesta circumstància s'ha de ser molt àgil i ràpid; l'oportunitat no se sol perllongar massa. 
  • Evitar la temptació de forçar.
  • Quan hi ha una mínima confiança, establir passarel·les segures al món exterior.
  • Treballar de manera coordinada amb l'equip d'atenció, l'educador al domicili i la figura de la psiquiatra, amb molta flexibilitat, tant en l'espai com amb els ritmes.
He après alguna cosa amb aquest contingut
Mosaic d'imatges d'adolescents en entorns escolars, familiars i de lleure
Ets una persona resilient?
Descobreix com millorar el teu benestar
Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 17 de abril de 2024
Darrera modificació 17 de abril de 2024

Telèfon de l'Esperança 93 414 48 48 image/svg+xml 1873A50A-300C-4511-9831-D8604C9717D4 1873A50A-300C-4511-9831-D8604C9717D4

Si pateixes de soledat o passes per un moment difícil, truca'ns.

Miquel Cruz

Miquel Cruz

Educador social. Centre de Salut Mental de l'Alt Maresme.
Comunitat Terapèutica del Maresme