Trastorns mentals associats a l’addicció als videojocs

Quan una addicció es dona juntament amb un altre trastorn mental, parlem de patologia dual, molt freqüent en les addiccions comportamentals. Hi ha estudis, per exemple, que diuen que fins al 86% dels casos de trastorn per videojocs compleixen criteris per a un altre diagnòstic de salut mental. Per tant, quan observem conseqüències negatives derivades del sobre ús de les pantalles, sempre cal avaluar si suposen un diagnòstic en si mateix, o més aviat són un símptoma d’un problema de base que, a vegades, encara no s’ha diagnosticat. Això passa perquè ambdós trastorns s’influeixen mútuament, i el que pot començar sent un simple símptoma a l’inici es pot convertir en un diagnòstic per si mateix. 

Per entendre-ho millor, imaginem el cas d’un noi amb depressió que comença a aïllar-se a casa i deixa de fer totes les activitats que feia (anar a classe, extraescolars, quedar amb amics...), i en aquest moment d’aïllament i solitud comença a jugar més perquè és l’única cosa que es veu capaç de fer (li suposa poc esforç, no ha de fer front a la gent ni donar explicacions, ho pot fer des de casa...). És probable que el temps d’ús de les pantalles augmenti i sigui la única activitat que l’ajudi a escapar del seu malestar, generant un bucle d’augment d’ús i conseqüències negatives derivades, que podrien arribar a conformar un trastorn d’ús de videojocs que se suma al trastorn depressiu. En aquests casos, a vegades el trastorn depressiu  ha pogut passar desapercebut i el motiu de consulta pot ser directament la preocupació per l’ús de pantalles; per això és important fer una anàlisi exhaustiva dels factors rellevants en l’adquisició i manteniment de l’addicció per detectar possibles trastorns comòrbids (trastorns que es donen alhora).

Aquesta relació entre trastorns és bidireccional, és a dir, qualsevol dels dos es pot donar primer i propiciar l’altre. Imaginem ara el cas d’un noi amb un ús tan excessiu dels videojocs que perd l’interès per aquelles activitats que feia prèviament i comença a aïllar-se a casa i perd el contacte amb els amics que tenia, empitjora el rendiment acadèmic, comença a faltar a classe i comença a tenir conflictes a casa per aquest tema. Totes aquestes conseqüències derivades del trastorn per videojocs el posen en una situació d’elevada vulnerabilitat per tenir un altre trastorn mental, com ara una depressió o un trastorn d’ansietat. 

Fins al 86% dels casos de trastorn per videojocs compleixen criteris per a un altre diagnòstic de salut mental. La relació entre els trastorns és bidireccional, és a dir, qualsevol dels dos es pot donar primer i propiciar l’altre.

També hi ha casos en què la patologia dual s’inicia de manera molt paral·lela, fent encara més difícil l’anàlisi de la situació i el diagnòstic diferencial, ja que hi ha vulnerabilitats i factors de risc compartits entre ambdós diagnòstics, a més de símptomes comuns. Un exemple d’això seria quan hi ha un estressor vital com ara una ruptura amb la vida anterior d’una persona. Imaginem un adolescent adaptat al seu entorn amb certes característiques de personalitat (timidesa, tendència a les rumiacions, inseguretat...) que s’ha de mudar i ha de fer un canvi de llar, poble, escola, amics... Això el podria deixar en una situació d’aïllament i sensació de soledat no desitjada que tingués efectes en el seu estat d’ànim, però també en la seva conducta de joc. 

Donada l’elevada prevalença de patologia dual i les múltiples interaccions possibles, tant pel que fa a la multicausalitat com per a la varietat de trastorns comòrbids, és imprescindible fer una acurada detecció i avaluació, especialment perquè sabem que això condiciona tant la intervenció com el pronòstic dels trastorns. 

Comorbiditats més freqüents en les addiccions comportamentals

Les comorbiditats que trobem de manera més habitual en les addiccions comportamentals són: 

• Trastorns afectius, com la depressió.
• Trastorns d'ansietat. Una de molt freqüent és l'ansietat social o escolar.
• Trastorns de conducta.
• TDAH.
• Trastorn de l'espectre autista (TEA).  

A més de donar-se juntament amb altres trastorns mentals, les addiccions comportamentals en adolescents es relacionen també amb aspectes com un rendiment escolar baix i relacions familiars problemàtiques, i també amb altres problemes psicològics com:

• L'insomni.
• L'estrès.
• L'hostilitat. 
• Les autolesions.
• Els dèficits en habilitats socials. 

És important ressaltar que l'adolescència és un període clau de desenvolupament de les habilitats socials, i l'ús excessiu de pantalles pot generar una disminució d'interaccions presencials, fent que els joves acabin sent menys hàbils socialment per una manca de pràctica real. Amb això, augmenten els seus temors respecte a les relacions i tendeixen a evitar-les, i s'acaba desenvolupant una mena de «cercle viciós» en què no es relacionen perquè no se senten segurs i no adquireixen seguretat en relacionar-se perquè no practiquen. La soledat és un factor clau per a les addiccions comportamentals i per a la majoria de trastorns associats, per la qual cosa és convenient tenir-la en compte tant en la detecció del trastorn com en la prevenció i el tractament, i garantir eines per millorar les habilitats socials i oportunitats per desenvolupar-les.